Blocoteràpia

Santoral

2007-05-25T01:59:00.000+02:00

Algú deu estar malfixat... oi?? Això de Santa Susa(g?)na no sé pas on deu parar. Ni Santa Eulàlia, ni Sant Vicenç, ni Sant Manel, ni Santa Mercè... la llista podria ser llarga.

Només per curiositat, per si demà se'm acudís agafar un tren i provar-ho: cap a on deu caure? Hi deu arribar cap tren? I fins i tot podria ser que hi hagués un Hotel *** a 100m. de l'estació? Fins i tot és possible que hi hagi una parella d'avis allotjats? O que, demà, a cuita-corrents, s'hi instal.lin per venir-me a rebre amb els braços oberts?

Pel què fa als meus intents d'aturar l'espionatge informàtic, jo pensava que, almenys, se'm valoraria l'esforç per evitar-lo, vull dir que m'hi he barallat una mica, vaja: anti-virus, tallafocs, anti-espies... un món tot nou per mi. No crec que hagi servit de gaire, però almenys és un gest, no? Com que és una lluita tant desigual, ho deixo córrer, almenys de moment. Com tampoc tindria massa sentit canviar el pany de la porta, ni moltes altres coses que se'm passen pel cap...

Metàfores

2007-05-21T20:17:00.000+02:00

Aquest cop, no sé si ha quedat un text prou digerible.

Caigudes

Ja s'aixecarà! Doncs vinga, aneu-me deixant caure, un cop i un altre. És ben bé com una corrida, la crueltat i el patiment com a espectacle. Espectacle públic, a més, pel què es veu. D'entrada, no sembla ni civilitzat ni constructiu. A no ser que es tracti d'una mena de catarsis col.lectiva relacionada amb el següent punt... I a no ser que utilitzeu el meu cas com a exemplar i en feu un ús pedagògic, encara que sigui utilitzant el morbo i el sentit de l'humor com a reclam. Si és així, ben mirat, amb la vostra ajuda, estem fent un servei públic que pot ser beneficiós per la societat i ja estic aportant una bona quota de solidaritat. Potser ho començo a entendre, potser no heu perdut el seny com sembla a vegades i això dóna sentit a la dedicació de recursos de tot tipus per amargar-me la vida, més enllà de la diversió per si mateixa.

Ràbia contagiosa

Vaja, si que anem forts. Sona contundent. Suposo que voleu dir que s'alimenta del diàleg entre vosaltres. La meva retirada d'escena no entenc com pot contribuir a empitjorar la situació.

S'amaga, i sempre al mateix lloc

Si parlem d'un lloc físic, podrien ser dues coses:

La casa, o més ben dit, la presó, de la que surto ben poc, certament. Ja no sé fins on podeu arribar, després de tot el que heu arribat a fer, a fer fer, o a deixar fer. Com que no trobeu que res sigui desproporcionat, no puc saber si us plantegeu algún tipus de límits. La vostra policia, té llicència per tot?

El catre. No és on voldria estar, evidentment, però la manca d'ocupacions més productives no és voluntària. A partir d'aquí, els meus ritmes horaris, la meva vida domèstica, hàbits alimentaris, etc, no crec que puguin perjudicar a ningú.

Si anem més enllà, si ho interpreto com que m'amago darrera d'una màscara, doncs hi ha moltes possibilitats.

Perquè? Per no expressar els meus sentiments de tristesa, dolor, impotència, etc, etc? Hi són, és clar, i de tant en tant, com heu pogut escoltar, i alguns de vosaltres viscut en directe, afloren. Però en el dia a dia no sé de què serviria posar cara de mala llet a tothom. Si intento, malgrat tot, fer broma sobre la comèdia, és una mesura d'autoprotecció. Si s'interpreta com a hipocresia, això jo ja no ho controlo. Porto un somriure artificial enganxat a la cara? Doncs no en sóc conscient. A més, fer-li bona cara a algú que es porta o s'ha portat malament amb tu només demostra que no tens cap intenció de compartir-hi els teus sentiments o que, senzillament, no hi tens cap confiança. En tot cas és una hipocresia pròpia de la distància o del mal ambient, del qual les dues parts molts cops en són conscients. Se'n ha de dir hipocresia, d'això?

Perquè, sino? Per anar de progre quan, segons vosaltres, tinc un dimoni neo-liberal, feixista i no sé quantes coses més a dintre? Doncs jo no aconsegueixo veure-ho així. Entenc que heu arribat a aquesta conclusió a partir dels diàlegs forçats, les preguntes trampa, el 'quien calla otorga', les escenes teatralitzades, etc. A mi m'agradaria revisar-ho, perquè dóna molt de si. Si ho teniu enregistrat en algun tipus d'arxiu multimèdia, això és possible. Per cert, liberal, en certs aspectes i en un cert grau, doncs sí. Però una cosa no es contradiu ni és incompatible amb l'altra.

Perquè? Pel meu silenci, per la meva falta d'opinió o de posicionament? Per les respostes sovint ambigües? Aquí hi estic bastant d'acord, accepto que aquesta és, en moltes ocasions, la meva actitud. M'han ensenyat a dubtar, i això no crec que sigui dolent. Dubto, acostumo a considerar tots els punts de vista, malgrat tenir un prisma de partida, com tothom. En alguns casos concrets, tinc la sensació que no tinc prou informació per opinar, per triar o per prendre decisions. Em faig sempre més preguntes que no pas trobo respostes que em semblin prou sòlides. Recordo un professor, que va ser el responsable de que marxés a estudiar a l'extranger, que m'ho va fer veure. És interessant que, al costat d'això, em diguin que tendeixo al dogmatisme respecte els coneixements que crec que ja tinc. Sí, admeto que també és el cas. I ho atribueixo, sobretot, a la inseguretat i a un cert complexe d'ignorant. Aquest dogmatisme no crec que sigui provocat, molt menys a hores d'ara, per un superego narcissista. Però potser això m'ho hauria de dir un psicòleg.

Aquestes reflexions sobre les opinions i els coneixements em remet a la distinció que fa Ortega i Gasset entre 'idees i creences', de la que em va parlar, no gratuïtament, un amant de la filosofia que és un dels implicats en tot plegat. He recuperat el llibre en qüestió, que vaig comprar a una llibreria de vell, per cert.

Respecte la meva ignorància: tots l'alimenteu, no cal dir-ho, intentant humiliar-me i ferir-me l'autoestima. Ja podreu, ja... Sí, ja me'n he adonat, que visc als núvols, des de fa molt temps. Gràcies en part a la vostra col.laboració, tot s'ha de dir. I que estic perdent el tren del progrés tecnològic, que visc al marge de l'actualitat. I que insistiu en donar-me una visió distorsionada del món, de les relacions professionals, de les relacions humanes, etc. He de reconèixer que també són la meva desídia i la meva manca d'esforç les que em mantenen en la ignorància i en la incultura. Potser això està començant a canviar.

Tenir la pell fina... o no

Suposo que us referiu a la meva falta de sensibilitat i d'empatia, pròpia del meu narcissisme. A aquest tema, hi dedicaré un altre post (perdó, volia dir entrada).

Comprant una ràdio

2007-05-16T19:56:00.000+02:00

Ahir vaig entrar a una botiga d'electrodomèstics i em vaig quedar una ràdio digital. Malgrat el tracte especialment amable i aparentment sense malícia, no em queda més remei que desconfiar, verb al qual estic condemnada.

No sé si realment és preferible a un reproductor mp3 amb ràdio, suposo que depèn dels models. I suposo que difícilment podré evitar els atemptats tecnològics als que es estava sotmès l'altre aparell que em van endossar en aquells coneguts magatzems i que ha quedat inservible, igual que l'mp3 que utilitzava, pesant sobre la nostra consciència ecològica.

Avui em pregunto si, seguint el raonament que vaig fer a l'anterior entrada publicada al bloc, no hagués hagut de robar-lo. I esperar a tenir una situació financera normalitzada per, llavors, abonar-lo. Se´m acudeixen, però, dues observacions que fan que la situació no sigui equiparable. Una, que el fet que avui pugui tenir accés gratuïtament a aquests productes culturals em converteix en una futura consumidora. Entenc que és un dels papers que compleixen les biblioteques. I la segona, que en el meu cas, les biblioteques són un substitut de l'entorn d'amics en quant a intercanvi de música, llibres, etc. que, a petita escala, no és una amenaça per la indústria cultural.

Servei non-stop

2007-05-13T13:26:00.000+02:00

Jo que em pensava que amb aquest solete estaríeu tots desconnectats... Veig que sempre hi ha algú o altre de guàrdia. Podríeu firmar les accions, almenys.

I després, encara preteneu que agafi trens per afegir-me, de bon rotllo, a ves a saber quin nou xou organitzat...

En fi, que suposo que no cal que provi si hi ha cap biblioteca oberta, avui. I que la bústia de retorn devia estar al pis de dalt, i que, i que, i que... Matemàtiques i impulsos assassins. És per això que em continueu vigilant? O simplement per tocar la pera? Em pensava que tenia alguna intenció re-educativa, per posar-hi un nom, tot plegat. Però no puc fer aquesta interpretació, a vegades.

Ahir, després de pensar-m'ho molt, vaig piratejar alguns decibels, sí. A més, es tracte d'un tipus de producte que per subsistir depèn dels consumidors militants, sí. En unes altres condicions, potser tornaria a comprar discos originals. I així ho faré quan les coses tornin a la normalitat i els pugui pagar amb diners que sàpiga que són meus. De moment, és com si m'hagués gravat els CDs un amic o una amiga. Com fèiem amb els K7s, vaja. Tornaré a practicar la militància cultural, però en unes altres condicions. Doneu-me una mínima pista de quina és la meva situació actual i correré a les botigues a comprar discos.

Mentrestant, segueixo el debat sobre els drets d'autor i les noves tecnologies.

Doblers que tinc de més al cc

2007-05-11T19:34:00.000+02:00

Sobre aquest tema, estic ben desorientada. El dia que vaig sumar tot el que he arribat a cobrar sense que en realitat, em pertoqui, vaig pensar que era un bon feix, ben mirat...

En fi, que està clar que no ha sigut un delicte premeditat, és clar que no. De fet, m'heu obligat a delinquir. O no? M'heu fet creure en una ficció. I jo, m'ho he arribat a creure. Amb tot el muntatge organitzat, qualsevol no cau en la trampa. He tingut moments de dubte, o de clarividència, millor dit, però quan he volgut sortir de l'engany, vosaltres, au, vinga, més canya, més mentides, més cinisme. Així que no em puc sentir responsable d'haver rebut un ajut que no em pertocava. Quan vaig agafar la baixa per primer cop, la meva intenció era tornar a treballar, malgrat que sabia el que m'esperava. Però tant els metges com tots els participants en la festa, em vau fer enrera. Insistentment. Molt maco. Només puc entendre que els meus companys (bonic, el nom) de feina ja no aguantaven més la situació. Una situació de la qual tampoc em sento responsable, perquè vaig rebre, des del primer moment, un tracte insultant que no facilitava el diàleg, en absolut. Aquesta representa que era una oportunitat, laboralment parlant, que se'm donava? Doncs a mi em costa molt interpretar-ho així. La desconfiança mútua estava present des de ben al principi. No pots dialogar amb aquells de qui desconfies.

Suposo que el procés de selecció també va ser un muntatge. Que van fer-me un forat a mida. Igual que la feina temporal que havia tingut just abans. I no diguem totes les que han vingut després.

Al mateix temps, però, estic d'acord que jo no me'ls he guanyat, aquests calers. No puc saber del cert, tampoc, d'on han sortit. No se si té massa importància, però em pregunto si també el sou era un simulacre. I les baixes posteriors, etc. No tinc ni idea de qui carai són. En el pitjor dels escenaris, suposo que em perseguirà la Justícia, la institucional, per reclamar-me'ls. Contradictori, tot plegat, no? També si passés això pensaria que tot és teatre. Au, que potser us estic donant idees...

Igual que la recent compatibilització de l'atur amb una beca. Si m'enganyen i se'm toregen assegurant-me que no hi ha cap problema, jo m'he de sentir responsable? Encara ara m'agradaria saber quina és la resposta als meus dubtes i si l'opció per la que vaig optar va ser correcta. Ja me'n assabentaré, suposo, tard o d'hora.

Doncs això, que si em podeu argumentar i justificar que he de tornar alguna cosa, doncs endavant. Quan se'm concedeixi el privilegi del dret al treball, llavors podré fer-hi alguna cosa. No sé quina, concretament, però ja m'ho explicareu. Ara per ara, no hi puc fer res. Cap de les opcions que contemplo no tenen sentit: fer donacions, fer denúncies, etc. Si tot és una farsa, això també ho seria. En fi, algú m'ho hauria d'explicar.

Entenc que del què es tracta és fotre'm com més millor, i de la manera més perjudicial possible. Hi ha alguna sortida i jo no la sé veure? Alguna escletxa? Com no em doneu alguna pista, jo no puc fer cap pas productiu. Potser encara no n'heu tingut prou. Potser ningú té intenció de deixar-me fer cap pas endavant, d'obrir-me una porta a la reinserció. En fi, jo i la incertesa ja ens anem coneixent...

Visita de rutina i creativitat

2007-05-11T18:37:00.000+02:00

Avui, un divendres més, he tingut visita.

Fent mecàniques. No importa de què, ni si calen, ni si tenen sentit. Una manera més de predicar amb l'exemple, suposo. O bé per recordar-me que aquí jo no hi pinto res? No em queda massa clar. Però deixo fer, quin remei, és casa seva, al cap i a la fi. Per mi és difícil posar cap esforç en fer cap mecànica dins unes parets que són, ni més ni menys, la meva presó i que no puc saber ni fins quan hi seré.

I en una presó monitoritzada com aquesta, on no puc saber si tot el que sona és enregistrat o escoltat, qualsevol es posa a fer música, i menys a crear-ne. Que pogueu saber la música que escolto, les webs que visito o els canals de ràdio i TV que sintonitzo, doncs mira, ho trobo aberrant i delictiu. I que pogueu manipular els continguts dels programes, podcasts, etc, em sembla curiós i la tria que heu fet de moment no em molesta massa, podria ser pitjor i té moments molt còmics, fins i tot per mi. Qualsevol procés creatiu necessita intimitat. Potser algú discrepa, però jo ho visc així. Així que si una part de l'experiment consisteix en recollir el què pot donar de si, artísticament, un assetjament com aquest, sapigueu que sense garanties de que no tinc micròfons a casa o qualsevol artilugi similar, la meva predisposició és nul.la. Pot canviar, però de moment, és la que és.

Fer-se la pel.lícula

2007-05-08T16:07:00.000+02:00

Doncs jo no ho puc saber, perquè mai m'ho han dit directament, en quins casos algú es va poder fer la pel.lícula i va posar no sé quines expectatives en la nostra relació. En tot cas, jo no tinc consciència d'haver mentit en la declaració de les meves expectatives ni en l'expressió dels meus sentiments. I evidentment, encara menys, haver-ho fet amb mala llet ni tampoc d'haver jugat amb ningú ni d'haver utilitzat, controlat ni difamat a ningú. Així que em sembla excessiu, tot plegat.

Interpreto que el progressiu desengany que m'ha tocat viure a través del darrer experiment conjugal (un més, després dels rolletes i ligues prefabricats) és per compensar el dolor que he pogut causar. Ja m'ho van dir un cop, que estàvem passant comptes. I pel què veig, encara dura. Em cauen les patacades i no sé ben bé d'on venen, vull dir, de part de qui. M'he d'imaginar a qui vaig fer mal i intentar recompondre situacions i elucubrar sobre els sentiments dels altres i els seus perquès concrets.

Avui, de què va?

2007-05-08T15:57:00.000+02:00

No tinc ni idea quin és el tema d'avui.

No cal que em demostreu que estic a les vostres mans, ja me'n he adonat. No cal tampoc que perdeu el temps fent viatges amunt i avall per fer-me saber que no estic a casa meva i que podeu reorganitzar el meu entorn com us plagui. Això aquí, això allà, això així, això aixà... Suposo que deu tenir un valor simbòlic, per deixar-me clar que no puc decidir ni sobre els petits detalls de la meva vida diària. I que heu decidit que no tinc dret a la intimitat. En fi, continuo pensant que jo això no li he fet mai a ningú i per tant, us esteu passant.

A ca'l regidor

2007-05-07T18:29:00.000+02:00

Okupes, tema recurrent que ha anat cuejant. Drets socials i dret a l'habitatge vs dret a la propietat. El capitalisme, ja sabem amb qui està.
L'associacionisme, gaudeix de bona salut?
Centres excursionistes que no respecten els seus vellets patriòtics que ja no tenen cames per segons quines expedicions? Idem que un món coral que es debat entre la professionalització i el seu paper social i integrador?

Segur que em deixo temes i batalletes. O detalls còmics, com l'envernissat a base de cafè.

Estocolm

2007-05-07T18:18:00.000+02:00

Suposo que pateixo un cert síndrome d'Estocolm respecte els meus segrestadors i manipuladors. Amb matisos diferents per cadascú, clar.

Però no és un estat permanent i, si tot continua igual, serà difícilment perdurable.

Demanar-me una actitud participativa i contributiva en el dia a dia no em quadra amb el tracte que continuo rebent. Com que no puc preveure fins on podeu arribar ni quina en porteu de cap, el més segur és evitar el contacte.

Respecte la manca de comunicació, jo l'únic que entenc és que ningú està gens receptiu. El meu indesitjat aïllament pel què veig alimenta el vostre cinisme, que no sé com us resulta gratificant i divertit.

Debats gens inofensius

2007-05-07T17:44:00.000+02:00

- Primer tu, després jo i després els altres.
- ... Primer els altres, no?
- Primer tu, primer els teus interessos
- (sense comentaris!)
I així, nar fent, nar provocant...
L'altruïme, és egoista? Doncs, tenint en compte que ajudar als altres et fa sentir bé amb tu mateix/a i et dóna satisfaccions, es pot dir que ho és.
I l'amor, és egoista? Aparentment, no. Però, en el sentit de què estimar i sentir-se estimat són dues necessitats humanes, doncs potser sí.

Espàrregs a la ràdio

2007-04-25T23:33:00.000+02:00

En fi, ni jo mateixa no puc evitar riure, se'm escapa...

Però, tot i això, necessito algun estímul per continuar escoltant el programa. Un senyal, el que volgueu. Algun tipus de retroalimentació (es deu dir així, no, en català?).

Puc preveure que això durarà tant com us durin les ganes de riure a costa de la meva desgràcia? Com pot ser que una tragèdia pugui donar tanta corda a les vostres ments creatives i als vostres instints de revolta col.lectiva?

Després de tot el que m'han fet i de tot el temps que ha passat, encara creieu que no he rebut tot el que em mereixo? Quins plats trencats estic pagant ara? Falta d'humilitat no pot ser, perquè gaire més avall no sé si m'hi puc posar, ja. No sé si queden esglaons. Així que entenc que no n'hi ha prou amb reconèixer el meaculpa, els errors, etc. I que demanar perdó no serveix de res. I fer declaracions ideològiques o de principis segur que seria contraproduent. Quina n'he dita o quina n'he feta, últimament, que trobeu tant execrable??

Seguiment orwellià

2007-04-25T12:54:00.000+02:00

Continua el seguiment asfixiant. Totes les comunicacions intervingudes: cada tecla que premo del pc, les webs q visito, els mails, les descàrregues, les impressions, la ràdio que escolto, la tv, les trucades...

Però no s'acaba aquí: els mitjans de transport, el consum (potser, fins i tot, el dels suministres: aigua, llum...) el compte corrent... Realment us deveu haver fet molt amics de la policia, els seguratas, i no cal dir, dels meus propis veïns, a qui jo no he fet res de res i dels qui no m'importa per res la seva vida, poden estar tranquils. Perquè se'm acusa a mi de policia??? M'he dedicat mai a controlar algú??

Em tracteu com si fos una delinqüent i un perill públic! I això ja no m'ho sembla gens, de just... De què teniu por? De que faci alguna bestiesa incivilitzada? Quin és el motiu d'aquest tractament passat de voltes? Senzillament divertir-vos? Fer-me arribar el vostre apreci inestimable a cada moviment que faig? Ja m'ha quedat clar, no cal que insistiu. Us repetiu sobradament. O creieu que continuo cometent els errors de sempre? No treballar ni estudiar, no lluitar, suposo, ho considereu un error. No ho he triat jo! Ja fa temps que no puc decidir res per mi mateixa, ja fa temps que he deixat de ser lliure. La intenció és fer un esforç per reprendre els estudis, encara que sigui d'una manera limitada i personalitzada. I dedicar temps a l'autoaprenentatge informal i a la reflexió via lectura i mitjans (més o menys dirigida). Sí, no em fa res replantejar-me algunes obvietats que se'm acusa de no tenir prou clares: repensar les coses no em pot fer mal. Tampoc em fa res fer una reimmersió als mitjans en la meva llengua per superar la indiferència respecte les injustícies col.lectives i reafirmar-me en la meva identitat, que mai he posat en dubte. Això em fa vibrar i em fa sentir viva, no n'hi ha per menys. I sí, amb el temps he rebaixat el meu nivell de militància en aquest sentit. De fet, és cert, no m'he compromès mai massa amb cap causa d'una manera prou ferma. Potser he dubtat massa sovint. Potser he pecat de falta de coherència. Tots tenim dret a tenir contradiccions, però fins a un cert punt, suposo.

Aquest control, aquesta violació sense escrúpols de la meva intimitat... Això si que jo no li he fet ni li faria mai a ningú. I per aquest motiu no em sembla just. És un càstig que no entenc. Puc entendre que em condemneu a la solitud, a l'absència de relacions sinceres i normals. Però no a viure en una presó virtual. Em portaré bé, vaja, seré bona nena, tot això no cal. Encara no m'han sortit ni banyes ni cua. Em sembla una reacció exagerada. Ja he entès la lliçó: bàsicament, que he de pensar en els altres i deixar de vetllar únicament pels meus interessos egoïstes, segons vosaltres, aprofitant-me sense escrúpols de la bona fe dels altres, propers o no. Jo ho veig molt matisable, tot això. Però com que ja no hi pot haver diàleg, doncs em quedo amb aquesta idea i intentaré no fer més passos en fals.

Enterraments i bodorrios

2007-04-25T12:36:00.000+02:00

Sens dubte, ara puc entendre que en els tres casos es tractava de situacions en les que jo estava fora de lloc. On més m'hagués valgut no assistir. Però jo no era gens conscient del què estava passant, vivia enganyada, i vaig picar, sentint-me il.lusòriament implicada.

Enterraments

A la city: No, realment no és de gens bon gust titllar l'homenatjat de 'conservador'. Sobretot fer-ho sense conèixer-lo i basant-me només en un record llunyà i difús d'algún comentari del seu propi fill. Tot un detall que el capellà em dediqués part del seu sermó moralista, però això ho entenc ara, no en aquell moment...

Al cor de Catalunya: Sí, tots els comentaris del meu germà eren una falta de respecte per l'opció religiosa. Més comèdia provocadora, com sempre, a la que jo no vaig respondre, però cau pel seu propi pes.

Bodorrio

No, tampoc és gens apropiat, entre d'altres coses, posar damunt la taula les discutibles contradiccions del nuvi entre la seva afiliació o simpatia envers els partits de l'extrema esquerra i la cel.lebració, amb tots els luxes, del seu casament. I molt menys, que ho faci jo, que no puc presumir, precisament, de coherència!

Sobren els comentaris sobre les recreacions post-bodorrio de la germana del nuvi, en terres pseudo-africanes. Me'n alegro que sigueu una família normal, vaja, com sempre!

El món al revés, més barbaritats

2007-04-25T12:10:00.000+02:00

Frau, especulació, pirateig, corrupció, chanchullos, empresaris i treballadors irresponsables, polítics aprofitats, enchufisme, mercat negre...

Amoralitat, incivisme, falta d'ètica, materialisme, esnobisme, insolidaritat, el.litisme, classisme, racisme, sexisme, centralisme...

I allò tant sensat de 'si no ho faig jo, ho farà un altre...'. Apa, vinga, que no ha estat res!

Perdó

2007-04-11T22:52:00.000+02:00

Per haver fet mal, potser més que a ningú altre, a la meva família, amb el meu comportament i la meva actitud, que interpreto que enteneu com a desagraïda i irrespectuosa, entre altres coses. Per fer-vos sentir vergonya aliena. Per la càrrega que suposa haver d'estar constantment a sobre meu, que pel què veig creieu que és necessari. Entenc la vostra ràbia però no la vostra crueltat.
Per la meva inconsciència i el meu egoïsme en la manera de portar les relacions de parella, per posar-hi un nom. Per malentendre i potser per no haver manifestat prou explícitament una visió liberal del tema, en algunes ocasions.
Per haver criticat els altres, propers o no, amb lleugeresa i desconsideració.
Per haver donat les culpes als altres, encara que fos perquè m'enganyava a mi mateixa.

Continuarà...

Rectificacions i matisacions

2007-04-11T21:56:00.000+02:00

Sobre comentaris que he fet:

No, els meus mestres i educadors no m'han manipulat mai, és clar que no. Només volia expressar la meva visió de que alguns d'ells van tenir una forta influència sobre mi. I que en algun cas concret em van portar a pendre decisions, que jo vaig prendre lliurement i que han tingut conseqüències no desitjades, però no per culpa seva, i tant que no.
No, no penso, en sentit estricte, que certs entorns o organitzacions siguin sectes. Només és una manera de caricaturitzar la impressió, potser errònia, de que en certs casos el seu discurs no arriba fàcilment a sectors massa amplis ni tampoc massa heterogenis. També és cert que no els conec de primera mà i que per tant, potser hauria de callar i no fer un comentari que, sense voler-ho ser, pot resultar ofensiu.

Sobre comentaris provocadors i malintencionats que potser no he rebatut prou fermament:

No, no admeto de cap de les maneres que es pugui anar pel món amb una visió utilitarista de l'amistat. Ho trobo aberrant dir que és un funcionament que tots tenim però que no ho volem reconèixer.
Ho reafirmo: per sobre de tot, cal donar oportunitats a la gent. Vinguin d'on vinguin i siguin quines siguin les seves mancances. Encara que això suposi un sobreesforç. No tant sols ho dic perquè sigui políticament correcte, sino perquè ho crec profundament.

Barbaritats

2007-04-10T20:25:00.000+02:00

Així que, després de toooot, es tracta del pitjor dels escenaris possibles.

Entenc que em feu tot allò que creieu que jo, d'alguna manera, he fet als altres, però hi ha força coses que se'm escapen, i altres que les trobo passades de voltes.

Estic intentant entendre perquè em mereixo un tracte com aquest. L'autocrítica és força dura i l'arrossego des d'abans que comencés tota la comèdia, però a mi no em sembla que sigui improductiva. Potser no avanço al pas que seria desitjable, però tenint en compte el panorama, vull pensar que vaig superant algun petit esglaó.

També assumeixo clarament que, en general, sóc jo la que he de demanar perdó i no pas al revés. I que en la majoria d'errors i fracassos, en sóc jo l'única responsable i he d'acceptar la meva culpa. Primer l'he hagut d'admetre jo mateixa, i ara em toca, humilment, reconèixer publicament (mai més ben dit!) que l'he espifiada en nombroses ocasions, tant amb els fets com amb les paraules, i esperar que se'm doni, una vegada més, l'oportunitat de rectificar.

Darrerament he participat en alguns divertiments dialèctics que m'han portat, en ocasions, a acceptar o a dir coses que no penso, algunes barbaritats, i altres paraules que, no prou ben explicades, poden portar a malintencionades interpretacions. M'agradaria tenir l'ocasió de reproduir (o sentir altre cop) aquestes converses i poder matisar el que he dit o bé identificar simplement allà on he ficat la gamba. Serà possible? Els detalls, en la propera entrega...

Bons propòsits 2006

2006-01-06T21:48:00.000+01:00

No exercir de ‘progre de boquilla’ i comprometre’m de debò amb causes solidàries, per exemple, financerament, i si se’m permet, a través de l’acció.

Utilitzar i fomentar la meva llengua sense complexes i no donar prioritat a altres llengües de les que es fa un ús imperialista.

No abusar de la suposada confiança de suposats amics i no forçar situacions que són sospitoses de no semblar naturals.

No amagar les meves penes i errors i deixar que es converteixin, amb el temps, amb secrets estúpidament inconfessables.

Afrontar els errors i els fracassos amb més valentia i no deixar que passi el temps fins a intentar resoldre els problemes quan ja difícilment s’hi és a temps.

Pensar en els altres i en la seva postura, no quedar-me tancada a la meva closca, sempre veient els esdeveniments de manera egocèntrica.

Pensar i actuar ‘cívicament’ (ja que la parauleta avui dóna molt de si) en tots els àmbits, dins i fora de casa, per exemple, ecològicament parlant.

Pensar més en la canalla, especialment la de la família, i les seves il·lusions.

No deixar –me portar pels prejudicis i els clixés (joves, guiris, vells, informàtics...).

Llegir més la premsa i fer-ho realment amb esperit crític.

No opinar sobre temes dels quals no tinc prou informació. Però sobretot, opinar. I respondre a les provocacions, encara que siguin artificials i/o en el context d’una de les meves paranoies.

Llegir, llegir, llegir... i no només best-sellers i novetats!

Si em falten les ganes de viure per la meva situació en general, insistir i seguir lluitant, i no anar fent passos endarrera...

Pensar en els meus pares (veure’ls i trucar més sovint) però al mateix temps contradir-los, si cal, en les seus comentaris no políticament correctes.

Com no hi podia faltar, fer més esport. M'estalvio allò de fumar menys perquè no em preocupa massa...

Viatge al sud (2a part). Espionatge, ambient i prejudicis

2005-12-18T20:46:00.000+01:00

Un vol per la ciutat de nit i casualment, és clar, apareixen un parell
de supppporters de l'Anderlecht (?) aparentment desorientats. Joves i
descarats. Doncs bé, corro el risc, no hi tinc massa a perdre... Unes
copes i unes quantes imbecilitats i impertinències, però resisteixo. I
ells també. Així que anem a parar, com qui no vol la cosa i sota allò
tan tendre de 'just friendship', primer a l'inevitable Irish Pub,
després a l'Elefunk i com no podia ser d'altra manera, entre llençols.
Tu només vols això,oi? Doncs mira, jo també. És buit i superficial però
és el que hi ha. La cosa no dóna per més, almenys mentre mantingeu
aquest paper. Saluda a la teva nòvia rossa de part meva, això no li pot
fer cap mal, és només una anècdota. La samarreta m'escau molt bé i té
un bon tacte, a veure si me l'envies per correu. No em sentiré mai
bruta ni amoral per fer una cosa així, i menys en una situació com en
la que estic. No jugo amb els sentiments de ningú ni faig mal a ningú.
És tan sols una distracció material més quan falla tot allò que és
realment important i satisfactori.

L'endemà fins i tot ens llevem mitjanament d'hora i fem una volteta.
Dinem menjar de guiris, en un lloc per guiris, només trobo la carta en
guiri. Ells, aparentment, encantats. Després volen anar a un centre
comercial a trobar uns col.legues. Aquí em planto. Ja n'he tingut prou.
Ells em sembla que també. Bon vent.

El matí següent arriba la companyia familiar, així que continua la pel.lícula però amb supervisió 'en abierto', mantenint-se els borinots oportuns.Al cap de poc, unes voltes per intentar canviar d'hotel, bonica manera de perdre el temps. 'No es céntrico? no me digas!?'. Estic a punt
d'escridassar-la, però m'aguanto. No entenc encara el rera-fons
pedagògic de l'escena, vaja, només ho veig com un fer la punyeta perquè
sí, això em desorienta. Després de vagarejar i fer gestions, inclosa
una recerca per internet amb fruits massa dubtosos, el tema acaba bé.

Al mateix cyber, l'endemà, el paio passa el drap de la pols com qui no
vol la cosa per guaitar les meves recerques al gooooogle. Me´n adono
massa tard. Doncs sí, què passa, busco una llista de bars d'ambient,
m'agraden aquests llocs, i què? I si també són de noies, millor, no he
estat mai en un de noies i tinc curiositat. Potser sí, que estic dins
d'un armari, no ho sabré fins que no ho provi, però no, no
m'obsessiona.

Potser el més natural seria que no hi hagués bars d'ambient, que tothom
es barregés a tot arreu, però deuen tenir els seus motius perquè
existeixin, però aquest ja deu ser un altre debat, per a una altra
ocasió.

Aquí bé allò de... i què importa el sexe? i què importa l'edat? i la
raça? i la procedència? nacionalitat? ofici? $$$$$$$$?... etc. Sembla
mentida haver de fer comentaris sobre aquestes obvietats, però com que
em tiren en cara acusacions que no sé d'on surten, doncs m'he de
defensar, no? Té a veure amb les meves recerques de noves 'relacions'
via internet? Mira, doncs, en aquest terreny, nou per mi, jo
experimento i al mateix temps prenc algunes precaucions, encara que no
ho sembli, a vegades... I si havia rebut alguna pista de que l'altra
banda hi havia algú que estava teledirigit, doncs li seguia la pista
tant a prop com podia, a veure si enxampava el montatge, o a veure si
podia esbrinar qui collons hi havia al darrera.

El mateix amb els incidents d'aquest tipus a la universitat, que van ser paral.lels a tot això. Si detectava que m'estaben espiant, doncs jo jugava al contraespionatge, en la mesura que podia, i amb molts menys recursos, és clar. I a sobre, he hagut d'aguantar que em diguéssin xafardera, quan l'únic que feia era intentar protegir-me.

Gritos y susurros? o Secretos y mentiras?

2005-12-18T19:14:00.000+01:00

En fi, és veritat, però alguns secrets i algunes mentides tenen raó de ser, encara que les hagués hagut d'evitar, està clar, només han fet que provocar una trama ridícula de mitges veritats i un desenllaç fatídic.

És evident, era una manera d'amagar les pors, les frustracions, els fracassos... un error, està clar. Algunes tenen a veure amb la feina, amb els estudis, altres amb coses més personals i per tant, més lligades amb una intimitat que no tenia perquè ser pública. Però en general està clar que era una trista manera de no admetre els fracassos i de no enfrontar-se als problemes, i de no voler mostrar les pròpies debilitats. Potser de no voler reconèixer els propis errors i punts febles, i per tant, si no s'és prou valent per admetre'ls, difícilment els vols compartir. Això m'ha comportat perdre l'amistat amb moltes persones que jo m'apreciava.

Ja se'n fotien, ja, alguns d'ells, 'la màscara, la màscara!' (pS dixit), i quanta raó que tenien. Però ningú deixa que m'expliqui. Perquè les meves argumentacions, encara que equilibristes i oportunistes, tenien certa base. Però la meva opinió ja no importa. Com si ja m'hagués passat el moment, i ja no em volguessin donar cap més oportunitat, vaja, aquesta és la impressió que jo tinc ara. Només rebo agressions, amb alguna subtil excepció de tant en tant que em fa mantenir l'esperança.

Potser sí, entre tots m'heu insinuat que tot plegat és un problema d'immaduresa, suposo que de no saber afrontar situacions incòmodes i de les quals només jo en sóc la responsable. Mea culpa, si cal, però s'haurien de matisar moltes coses. Em pregunto, però, si la immaduresa és un delicte. Perquè el tracte que estic rebent és ben bé de delinqüent. Em sembla del tot desproporcionat.

Viatge al sud

2005-12-16T19:20:00.000+01:00

Em venia de gust un viatget, sí, desde feia temps, però no ben bé un així...

Trajecte difícil, les llàgrimes poden amb mi, descarrego amb energia just abans d'agafar l'avió i més pausadament durant el vol. És una de les gangues de ser dona, dos o tres dies ben moixa, un cop al mes.

Per imposició de les circumstàncies, tot s'ha de decidir a última hora i sense deixar gaires rastres. Tot intent d'esquivar aquests ulls omnipresents i bromistes, però, sembla inútil.
Això té les seves conseqüències, és clar: anar d'un lloc a l'altre marejant la perdiu, per exemple, i donant feina al personal. Si arribo a saber que no servia de res, simplement vaig a l'agència de viatges més propera i tot hagués sigut més fàcil. Però feu les coses més complicades del que ja són, em sembla a mi. Quin sentit té?

Arribada a lloc. Entendridor sopar amb el recepcionista. Barucho no recomanat. No, no vull un Rioja, amb un de la casa va bé. Etc, etc. No, no he vingut a fer muntanya, aquest seria un altre plan. En una altra ocasió, descoberta de les serres, amb la 'guia verde', que no vaig triar, per cert. Curiosa rebuda tb la de la mítica llibreria de viatges. Entrevista a la intempèrie, un ham força temptador, vaja, però normalment no es fan en públic, aquestes coses, i si ho fas, t'exposes. A la xerrada, alguns detalls divertits, sobretot a partir de les intervencions. Quina mania amb el Senegal!

Així que la intenció és fer culturilla i passar-m'ho bé. Dues coses prohibides, es veu. Sola o amb qui es presenti, no hi veig cap mal...

Una dutxa ben calenta i eterna. És el mínim plaer que em puc prendre, en les condicions en que em trobo. M'he de sentir malament per això?? Au, aneu a passeig!

L'endemà inspecció a l'alberg. Histèrica i farsant rebuda, també, per dir-ho d'alguna manera. Amb policia inclosa a la porta. Lloc poc temptador, d'altra banda, a més de ser lluny del centre. Opció descartada. Em recargolo de dolor i m'estiro una estona a la sala.

Visita a l'oficina turística i coincident trucada simpàtica del meu estimat germà. Turistes despistats que pregunten oportunament on carai som quan encara no he aixecat el cap de terra. Deixeu-me en pau, ostia.

Una valeriana pudenta? No gràcies!

Nit plujosa, a prendre l'aire. Amb el plànol, però sense ganes de treure'l. Passejant plàcidament si no fos per... els duuuuthch, uns altres mofetes: Barcelona, Amsterdam, la Expo, Calatrava, etc, etc. I jo intentant-los ajudar, de bona fe, i ja veus... Deixeu-me perdre tranquil.la, no? No tenia cap intenció de tornar, però com que no puc estar segura de les meves sospites, els acompanyo i com q ja sóc a l'hotel, m'hi quedo. Era l'objectiu, suposo, casumdena...

Visita a la universitat de belles arts. Res de l'altre món. Què carai passa amb els pcs, que no funcionen mai? només volia veure què s'hi estudia, allà! i on cau la piscina del servei d'esports.

Trasllat per overbooking. Aquest cop un lloc més cèntric, enmig del follón de botigues i botiguetes. Compreu, compreu, bons germans, que s'acosta Nadal! Però no hi podia faltar un conserge nocturn interventor, xafarder i llefiscós. Segur que és bona persona, però fer-li fer aquest paper... Més desinformació. Em quedo amb la curiositat de visitar l'Anselma, a veure com deu ser en realitat... Com que no estic massa bé aquí, continuaré buscant una altra habitació. No ho faig per tocar els collonets a ningú, repeteixo, és fruit de la situació.

A la nit, aquell parell d'imbècils espanglish. Perquè més enllà del paper que fan, em sembla que ho deuen ser de veritat, d'imbècils. I casualment, apareixen els EFL teachers. Aquests amb una conya una mica més refinada, però, semblen més macos, però no deixen d'ensenyar el plumero una i altre vegada. Gràcies per obrir-me la porta, gentelman... Al bar de jazz s'està la mar de bé, però sobra l'encallada conversa i plena de tonteries... Segueixo la corrent, pq no és massa greu. Anem casualment a parar a un bar q diuen q és de gais. Només es pot apreciar per la pinta del cambrer, amb la típica camisa arrapada. Mas de lo mismo, pero nice music, almenys i com q ja hem begut una mica, ni me'n entero de les conyes, la veritat. M'hagués agradat anar a un sopar com al que em conviden, si fos de veritat... però és clar, no m'hi exposo, ves a saber quina en porten de cap.

Crec que l'endemà és quan vaig anar al teatre. I malgrat la cerimònia de la revenda de les entrades, que dura una bona estona, també tota ella plena de comentaris, va valer la pena. Alla em van informar dels arxiconeguts 'bancotels' i centrals de reserves, consell q m'hagués donat l'agència de davant de casa, en condicions normals, vaja. I aquí va l'última copla:

'Al hombre yo le comparo
con un barquito de vela
y a la mujer con el aire
que donde quiere lo lleva'

Vaja, més sexista impossibe. Que murries aquestes dones! Gata maula! I tota l'obra així, plena de comportaments incorrectes. Un producte propi d'allà, vaja, tria encertada.

Visita a la catedral i a les precioses estàncies reials del davant. Doncs sí, trec el carnet d'estudiant, algun problema? Vaig pagar una matrícula un any sencer de la qual no en vaig treure cap rendiment acadèmic (per molt q diguin q n'he de treure una lliçó més important, encara), almenys q em serveixi per tenir preus reduïts en algunes entrades, no? Apareixen personatges diversos, que afegeixen elements al debat. Són de ficció, però podrien ser reals, vaja. Interessant. Demano un guia, però em diuen q no està previst (???). M'he de conformar en parar l'orella de tant en tant. A la visita de l'edifici del davant, provo les 'audioguies'. Quin desastre, cursi a parir i sense contingut, quina estafa! 'Contemple las aguas del patio y deje flotar sus pensamientos...' sembla fet expressament, però aquest cop és real!

Em perdo pel barri del costat, ple de carrerons i moooolts establiments turístics, però amb encant, en general. El menjar? mmmmm per llepar-s'hi els dits, si encertes el lloc.

Al cine em tornen a enredar, perquè el programa diu una hora i la taquillera diu una altra. Així que provo al cine del costat, i malgrat la companyia esporàdica i fugissera, que no em dóna marge per a reaccionar a les brometes, m'agrada la pel.li. I no, la història d'amor que hi ha pel mig no em sembla especialment empalagosa, més aviat em sembla que serveix d'excusa per desenvolupar una trama interessant i ben construida. Era 'secretos y mentiras' o bé 'gritos y susurros'? O cap de les dues coses? Doncs la veritat és que no ho sé, ho hauré de buscar, com q no ho puc preguntar a ningú...

En Francesc a la ràdio

2005-11-18T22:35:00.000+01:00

Carai amb en Francesc, fins i tot sense que ens coneixem, i a distància, em fa dedicatòries citant a Sèneca.
Et seguiré escoltant, sens dubte no em pot fer cap mal. Ara mateix et buscaré a Internet, a veure si et localitzo... Tampoc em sembla cap delicte llegir el que voluntàriament la gent escriu i fan públic, faltaria més!
Però seria més interessant el diàleg, crec que per les dues parts, no em cansaré de dir-ho. Suposo que com més ho dic, més em serà negat.

Sobre els meus projectes de viatges, suposo que no són incompatibles amb la filosofia, i que si tot segueix així no és una alternativa tant fora de lloc.

Amb els editors...

2005-11-18T22:23:00.000+01:00

Ahir a la nova biblioteca em vau donar un tracte especial, com no podria ser d'altra manera.
Mai tens la certesa de si gent així pot existir o si poden passar coses així per casualitat, o bé si realment tornem a jugar una estona. Tan familiar era l'ambient a l'auditori per portar els gags fins i tot a les taules dels ponents?? Us he de confessar que ni jo mateixa puc evitar de riure quan penso amb tots els detalls, un darrera l'altre. Estar clar que és una de les motivacions perquè això no s'acabi...
En fi, en relació amb l'esperit divulgatiu i educatiu de la professió, voldria reclamar que la ignorància no és cap delicte i que, anant més enllà, és el pòsit del feixisme i el racisme, entre altres barbaritats?? No és això precisament el que dieu combatre?

A la llibreria

2005-11-18T21:53:00.000+01:00

Ens vam trobar a la llibreria. No per casualitat, és clar. No sabia si em buscaves o si m'evitaves. Ja m'ha quedat clara la teva postura, almenys. No difereix de la dels altres, com era previsible. Però tu tampoc expliques els teus matisos, que segur que n'hi ha! Jo ho havia d'intentar. Tu també hi has volgut participar, hi has posat un gra de sorra (això és el que jo puc percebre, vaja).
Amb un to de mofa que et costava mantenir i amb algun detall teatral no del tot improvitzat, vas anar deixant anar una i altra falsedats. No calia omplir el meu buit amb un farciment imaginari, no ve al cas. Encara que et serveixi per anar deixant missatges, són repetitius, ja he sentit la cançó, no aportes massa.

Les condicions en les quals s'emet el judici no són neutres, sino distorsionades i artificials, ja que jo tenia veus autoritzades que em feien pensar que realment no estava bé, no em podia creure que m'estiguessin fent això. I si parlem d'abans, llavors no ho entenc i crec que hauriem de parlar amb uns altres termes.
Fins ara m'ha semblat que no hi ha espai per als meus arguments, però potser aquí en podré parlar sense que això em suposi que ningú, amb les millors de les intencions, m'enviï al loquero.
Tampoc em sembla que hi hagi espai ni per al mea culpa, que jo puc acceptar, encara que sigui parcialment. De què serveix que reflexioni i us doni la raó, amb matisos, clar, si no s'interpreta com un gest humil i com un pas endavant?

Repensant el passat

2005-08-21T00:18:00.000+02:00

A títol de presentació, un text que vaig escriure a la primera pàgina d'un dietari amb data 15 de juliol del 98, des d'una illa del nord d'Europa:

"Un plec de fulls on deixar constància d'idees i vivències, una manera potser estúpida de capturar fets del passat i elucubracions diverses mitjançant la paraula escrita.
Segons com es miri, una evidència més de la necessitat de mirar-se el melic de tant en tant, o de no tenir a l'abast l'interlocutor idoni."

Em pregunto si escriure a partir d'ara en aquest 'paper de vidre' (l'expressió no és meva, si no dels autors de la revista terrassenca) farà menys introspectiva l'experiència i potser fins i tot donarà la mà a potencials interlocutors, que no sempre trobes en el lloc i el moment adequats.