A la llibreria

Ens vam trobar a la llibreria. No per casualitat, és clar. No sabia si em buscaves o si m'evitaves. Ja m'ha quedat clara la teva postura, almenys. No difereix de la dels altres, com era previsible. Però tu tampoc expliques els teus matisos, que segur que n'hi ha! Jo ho havia d'intentar. Tu també hi has volgut participar, hi has posat un gra de sorra (això és el que jo puc percebre, vaja).
Amb un to de mofa que et costava mantenir i amb algun detall teatral no del tot improvitzat, vas anar deixant anar una i altra falsedats. No calia omplir el meu buit amb un farciment imaginari, no ve al cas. Encara que et serveixi per anar deixant missatges, són repetitius, ja he sentit la cançó, no aportes massa.

Les condicions en les quals s'emet el judici no són neutres, sino distorsionades i artificials, ja que jo tenia veus autoritzades que em feien pensar que realment no estava bé, no em podia creure que m'estiguessin fent això. I si parlem d'abans, llavors no ho entenc i crec que hauriem de parlar amb uns altres termes.
Fins ara m'ha semblat que no hi ha espai per als meus arguments, però potser aquí en podré parlar sense que això em suposi que ningú, amb les millors de les intencions, m'enviï al loquero.
Tampoc em sembla que hi hagi espai ni per al mea culpa, que jo puc acceptar, encara que sigui parcialment. De què serveix que reflexioni i us doni la raó, amb matisos, clar, si no s'interpreta com un gest humil i com un pas endavant?