Gritos y susurros? o Secretos y mentiras?

En fi, és veritat, però alguns secrets i algunes mentides tenen raó de ser, encara que les hagués hagut d'evitar, està clar, només han fet que provocar una trama ridícula de mitges veritats i un desenllaç fatídic.

És evident, era una manera d'amagar les pors, les frustracions, els fracassos... un error, està clar. Algunes tenen a veure amb la feina, amb els estudis, altres amb coses més personals i per tant, més lligades amb una intimitat que no tenia perquè ser pública. Però en general està clar que era una trista manera de no admetre els fracassos i de no enfrontar-se als problemes, i de no voler mostrar les pròpies debilitats. Potser de no voler reconèixer els propis errors i punts febles, i per tant, si no s'és prou valent per admetre'ls, difícilment els vols compartir. Això m'ha comportat perdre l'amistat amb moltes persones que jo m'apreciava.

Ja se'n fotien, ja, alguns d'ells, 'la màscara, la màscara!' (pS dixit), i quanta raó que tenien. Però ningú deixa que m'expliqui. Perquè les meves argumentacions, encara que equilibristes i oportunistes, tenien certa base. Però la meva opinió ja no importa. Com si ja m'hagués passat el moment, i ja no em volguessin donar cap més oportunitat, vaja, aquesta és la impressió que jo tinc ara. Només rebo agressions, amb alguna subtil excepció de tant en tant que em fa mantenir l'esperança.

Potser sí, entre tots m'heu insinuat que tot plegat és un problema d'immaduresa, suposo que de no saber afrontar situacions incòmodes i de les quals només jo en sóc la responsable. Mea culpa, si cal, però s'haurien de matisar moltes coses. Em pregunto, però, si la immaduresa és un delicte. Perquè el tracte que estic rebent és ben bé de delinqüent. Em sembla del tot desproporcionat.