Seguiment orwellià

Continua el seguiment asfixiant. Totes les comunicacions intervingudes: cada tecla que premo del pc, les webs q visito, els mails, les descàrregues, les impressions, la ràdio que escolto, la tv, les trucades...

Però no s'acaba aquí: els mitjans de transport, el consum (potser, fins i tot, el dels suministres: aigua, llum...) el compte corrent... Realment us deveu haver fet molt amics de la policia, els seguratas, i no cal dir, dels meus propis veïns, a qui jo no he fet res de res i dels qui no m'importa per res la seva vida, poden estar tranquils. Perquè se'm acusa a mi de policia??? M'he dedicat mai a controlar algú??

Em tracteu com si fos una delinqüent i un perill públic! I això ja no m'ho sembla gens, de just... De què teniu por? De que faci alguna bestiesa incivilitzada? Quin és el motiu d'aquest tractament passat de voltes? Senzillament divertir-vos? Fer-me arribar el vostre apreci inestimable a cada moviment que faig? Ja m'ha quedat clar, no cal que insistiu. Us repetiu sobradament. O creieu que continuo cometent els errors de sempre? No treballar ni estudiar, no lluitar, suposo, ho considereu un error. No ho he triat jo! Ja fa temps que no puc decidir res per mi mateixa, ja fa temps que he deixat de ser lliure. La intenció és fer un esforç per reprendre els estudis, encara que sigui d'una manera limitada i personalitzada. I dedicar temps a l'autoaprenentatge informal i a la reflexió via lectura i mitjans (més o menys dirigida). Sí, no em fa res replantejar-me algunes obvietats que se'm acusa de no tenir prou clares: repensar les coses no em pot fer mal. Tampoc em fa res fer una reimmersió als mitjans en la meva llengua per superar la indiferència respecte les injustícies col.lectives i reafirmar-me en la meva identitat, que mai he posat en dubte. Això em fa vibrar i em fa sentir viva, no n'hi ha per menys. I sí, amb el temps he rebaixat el meu nivell de militància en aquest sentit. De fet, és cert, no m'he compromès mai massa amb cap causa d'una manera prou ferma. Potser he dubtat massa sovint. Potser he pecat de falta de coherència. Tots tenim dret a tenir contradiccions, però fins a un cert punt, suposo.

Aquest control, aquesta violació sense escrúpols de la meva intimitat... Això si que jo no li he fet ni li faria mai a ningú. I per aquest motiu no em sembla just. És un càstig que no entenc. Puc entendre que em condemneu a la solitud, a l'absència de relacions sinceres i normals. Però no a viure en una presó virtual. Em portaré bé, vaja, seré bona nena, tot això no cal. Encara no m'han sortit ni banyes ni cua. Em sembla una reacció exagerada. Ja he entès la lliçó: bàsicament, que he de pensar en els altres i deixar de vetllar únicament pels meus interessos egoïstes, segons vosaltres, aprofitant-me sense escrúpols de la bona fe dels altres, propers o no. Jo ho veig molt matisable, tot això. Però com que ja no hi pot haver diàleg, doncs em quedo amb aquesta idea i intentaré no fer més passos en fals.