Espàrregs a la ràdio

En fi, ni jo mateixa no puc evitar riure, se'm escapa...

Però, tot i això, necessito algun estímul per continuar escoltant el programa. Un senyal, el que volgueu. Algun tipus de retroalimentació (es deu dir així, no, en català?).

Puc preveure que això durarà tant com us durin les ganes de riure a costa de la meva desgràcia? Com pot ser que una tragèdia pugui donar tanta corda a les vostres ments creatives i als vostres instints de revolta col.lectiva?

Després de tot el que m'han fet i de tot el temps que ha passat, encara creieu que no he rebut tot el que em mereixo? Quins plats trencats estic pagant ara? Falta d'humilitat no pot ser, perquè gaire més avall no sé si m'hi puc posar, ja. No sé si queden esglaons. Així que entenc que no n'hi ha prou amb reconèixer el meaculpa, els errors, etc. I que demanar perdó no serveix de res. I fer declaracions ideològiques o de principis segur que seria contraproduent. Quina n'he dita o quina n'he feta, últimament, que trobeu tant execrable??