Aquest cop, no sé si ha quedat un text prou digerible.
Caigudes
Ja s'aixecarà! Doncs vinga, aneu-me deixant caure, un cop i un altre. És ben bé com una corrida, la crueltat i el patiment com a espectacle. Espectacle públic, a més, pel què es veu. D'entrada, no sembla ni civilitzat ni constructiu. A no ser que es tracti d'una mena de catarsis col.lectiva relacionada amb el següent punt... I a no ser que utilitzeu el meu cas com a exemplar i en feu un ús pedagògic, encara que sigui utilitzant el morbo i el sentit de l'humor com a reclam. Si és així, ben mirat, amb la vostra ajuda, estem fent un servei públic que pot ser beneficiós per la societat i ja estic aportant una bona quota de solidaritat. Potser ho començo a entendre, potser no heu perdut el seny com sembla a vegades i això dóna sentit a la dedicació de recursos de tot tipus per amargar-me la vida, més enllà de la diversió per si mateixa.
Ràbia contagiosa
Vaja, si que anem forts. Sona contundent. Suposo que voleu dir que s'alimenta del diàleg entre vosaltres. La meva retirada d'escena no entenc com pot contribuir a empitjorar la situació.
S'amaga, i sempre al mateix lloc
Si parlem d'un lloc físic, podrien ser dues coses:
La casa, o més ben dit, la presó, de la que surto ben poc, certament. Ja no sé fins on podeu arribar, després de tot el que heu arribat a fer, a fer fer, o a deixar fer. Com que no trobeu que res sigui desproporcionat, no puc saber si us plantegeu algún tipus de límits. La vostra policia, té llicència per tot?
El catre. No és on voldria estar, evidentment, però la manca d'ocupacions més productives no és voluntària. A partir d'aquí, els meus ritmes horaris, la meva vida domèstica, hàbits alimentaris, etc, no crec que puguin perjudicar a ningú.
Si anem més enllà, si ho interpreto com que m'amago darrera d'una màscara, doncs hi ha moltes possibilitats.
Perquè? Per no expressar els meus sentiments de tristesa, dolor, impotència, etc, etc? Hi són, és clar, i de tant en tant, com heu pogut escoltar, i alguns de vosaltres viscut en directe, afloren. Però en el dia a dia no sé de què serviria posar cara de mala llet a tothom. Si intento, malgrat tot, fer broma sobre la comèdia, és una mesura d'autoprotecció. Si s'interpreta com a hipocresia, això jo ja no ho controlo. Porto un somriure artificial enganxat a la cara? Doncs no en sóc conscient. A més, fer-li bona cara a algú que es porta o s'ha portat malament amb tu només demostra que no tens cap intenció de compartir-hi els teus sentiments o que, senzillament, no hi tens cap confiança. En tot cas és una hipocresia pròpia de la distància o del mal ambient, del qual les dues parts molts cops en són conscients. Se'n ha de dir hipocresia, d'això?
Perquè, sino? Per anar de progre quan, segons vosaltres, tinc un dimoni neo-liberal, feixista i no sé quantes coses més a dintre? Doncs jo no aconsegueixo veure-ho així. Entenc que heu arribat a aquesta conclusió a partir dels diàlegs forçats, les preguntes trampa, el 'quien calla otorga', les escenes teatralitzades, etc. A mi m'agradaria revisar-ho, perquè dóna molt de si. Si ho teniu enregistrat en algun tipus d'arxiu multimèdia, això és possible. Per cert, liberal, en certs aspectes i en un cert grau, doncs sí. Però una cosa no es contradiu ni és incompatible amb l'altra.
Perquè? Pel meu silenci, per la meva falta d'opinió o de posicionament? Per les respostes sovint ambigües? Aquí hi estic bastant d'acord, accepto que aquesta és, en moltes ocasions, la meva actitud. M'han ensenyat a dubtar, i això no crec que sigui dolent. Dubto, acostumo a considerar tots els punts de vista, malgrat tenir un prisma de partida, com tothom. En alguns casos concrets, tinc la sensació que no tinc prou informació per opinar, per triar o per prendre decisions. Em faig sempre més preguntes que no pas trobo respostes que em semblin prou sòlides. Recordo un professor, que va ser el responsable de que marxés a estudiar a l'extranger, que m'ho va fer veure. És interessant que, al costat d'això, em diguin que tendeixo al dogmatisme respecte els coneixements que crec que ja tinc. Sí, admeto que també és el cas. I ho atribueixo, sobretot, a la inseguretat i a un cert complexe d'ignorant. Aquest dogmatisme no crec que sigui provocat, molt menys a hores d'ara, per un superego narcissista. Però potser això m'ho hauria de dir un psicòleg.
Aquestes reflexions sobre les opinions i els coneixements em remet a la distinció que fa Ortega i Gasset entre 'idees i creences', de la que em va parlar, no gratuïtament, un amant de la filosofia que és un dels implicats en tot plegat. He recuperat el llibre en qüestió, que vaig comprar a una llibreria de vell, per cert.
Respecte la meva ignorància: tots l'alimenteu, no cal dir-ho, intentant humiliar-me i ferir-me l'autoestima. Ja podreu, ja... Sí, ja me'n he adonat, que visc als núvols, des de fa molt temps. Gràcies en part a la vostra col.laboració, tot s'ha de dir. I que estic perdent el tren del progrés tecnològic, que visc al marge de l'actualitat. I que insistiu en donar-me una visió distorsionada del món, de les relacions professionals, de les relacions humanes, etc. He de reconèixer que també són la meva desídia i la meva manca d'esforç les que em mantenen en la ignorància i en la incultura. Potser això està començant a canviar.
Tenir la pell fina... o no
Suposo que us referiu a la meva falta de sensibilitat i d'empatia, pròpia del meu narcissisme. A aquest tema, hi dedicaré un altre post (perdó, volia dir entrada).
