Espàrregs a la ràdio

En fi, ni jo mateixa no puc evitar riure, se'm escapa...

Però, tot i això, necessito algun estímul per continuar escoltant el programa. Un senyal, el que volgueu. Algun tipus de retroalimentació (es deu dir així, no, en català?).

Puc preveure que això durarà tant com us durin les ganes de riure a costa de la meva desgràcia? Com pot ser que una tragèdia pugui donar tanta corda a les vostres ments creatives i als vostres instints de revolta col.lectiva?

Després de tot el que m'han fet i de tot el temps que ha passat, encara creieu que no he rebut tot el que em mereixo? Quins plats trencats estic pagant ara? Falta d'humilitat no pot ser, perquè gaire més avall no sé si m'hi puc posar, ja. No sé si queden esglaons. Així que entenc que no n'hi ha prou amb reconèixer el meaculpa, els errors, etc. I que demanar perdó no serveix de res. I fer declaracions ideològiques o de principis segur que seria contraproduent. Quina n'he dita o quina n'he feta, últimament, que trobeu tant execrable??

Seguiment orwellià

Continua el seguiment asfixiant. Totes les comunicacions intervingudes: cada tecla que premo del pc, les webs q visito, els mails, les descàrregues, les impressions, la ràdio que escolto, la tv, les trucades...

Però no s'acaba aquí: els mitjans de transport, el consum (potser, fins i tot, el dels suministres: aigua, llum...) el compte corrent... Realment us deveu haver fet molt amics de la policia, els seguratas, i no cal dir, dels meus propis veïns, a qui jo no he fet res de res i dels qui no m'importa per res la seva vida, poden estar tranquils. Perquè se'm acusa a mi de policia??? M'he dedicat mai a controlar algú??

Em tracteu com si fos una delinqüent i un perill públic! I això ja no m'ho sembla gens, de just... De què teniu por? De que faci alguna bestiesa incivilitzada? Quin és el motiu d'aquest tractament passat de voltes? Senzillament divertir-vos? Fer-me arribar el vostre apreci inestimable a cada moviment que faig? Ja m'ha quedat clar, no cal que insistiu. Us repetiu sobradament. O creieu que continuo cometent els errors de sempre? No treballar ni estudiar, no lluitar, suposo, ho considereu un error. No ho he triat jo! Ja fa temps que no puc decidir res per mi mateixa, ja fa temps que he deixat de ser lliure. La intenció és fer un esforç per reprendre els estudis, encara que sigui d'una manera limitada i personalitzada. I dedicar temps a l'autoaprenentatge informal i a la reflexió via lectura i mitjans (més o menys dirigida). Sí, no em fa res replantejar-me algunes obvietats que se'm acusa de no tenir prou clares: repensar les coses no em pot fer mal. Tampoc em fa res fer una reimmersió als mitjans en la meva llengua per superar la indiferència respecte les injustícies col.lectives i reafirmar-me en la meva identitat, que mai he posat en dubte. Això em fa vibrar i em fa sentir viva, no n'hi ha per menys. I sí, amb el temps he rebaixat el meu nivell de militància en aquest sentit. De fet, és cert, no m'he compromès mai massa amb cap causa d'una manera prou ferma. Potser he dubtat massa sovint. Potser he pecat de falta de coherència. Tots tenim dret a tenir contradiccions, però fins a un cert punt, suposo.

Aquest control, aquesta violació sense escrúpols de la meva intimitat... Això si que jo no li he fet ni li faria mai a ningú. I per aquest motiu no em sembla just. És un càstig que no entenc. Puc entendre que em condemneu a la solitud, a l'absència de relacions sinceres i normals. Però no a viure en una presó virtual. Em portaré bé, vaja, seré bona nena, tot això no cal. Encara no m'han sortit ni banyes ni cua. Em sembla una reacció exagerada. Ja he entès la lliçó: bàsicament, que he de pensar en els altres i deixar de vetllar únicament pels meus interessos egoïstes, segons vosaltres, aprofitant-me sense escrúpols de la bona fe dels altres, propers o no. Jo ho veig molt matisable, tot això. Però com que ja no hi pot haver diàleg, doncs em quedo amb aquesta idea i intentaré no fer més passos en fals.

Enterraments i bodorrios

Sens dubte, ara puc entendre que en els tres casos es tractava de situacions en les que jo estava fora de lloc. On més m'hagués valgut no assistir. Però jo no era gens conscient del què estava passant, vivia enganyada, i vaig picar, sentint-me il.lusòriament implicada.

Enterraments

A la city: No, realment no és de gens bon gust titllar l'homenatjat de 'conservador'. Sobretot fer-ho sense conèixer-lo i basant-me només en un record llunyà i difús d'algún comentari del seu propi fill. Tot un detall que el capellà em dediqués part del seu sermó moralista, però això ho entenc ara, no en aquell moment...

Al cor de Catalunya: Sí, tots els comentaris del meu germà eren una falta de respecte per l'opció religiosa. Més comèdia provocadora, com sempre, a la que jo no vaig respondre, però cau pel seu propi pes.

Bodorrio

No, tampoc és gens apropiat, entre d'altres coses, posar damunt la taula les discutibles contradiccions del nuvi entre la seva afiliació o simpatia envers els partits de l'extrema esquerra i la cel.lebració, amb tots els luxes, del seu casament. I molt menys, que ho faci jo, que no puc presumir, precisament, de coherència!

Sobren els comentaris sobre les recreacions post-bodorrio de la germana del nuvi, en terres pseudo-africanes. Me'n alegro que sigueu una família normal, vaja, com sempre!

El món al revés, més barbaritats

Frau, especulació, pirateig, corrupció, chanchullos, empresaris i treballadors irresponsables, polítics aprofitats, enchufisme, mercat negre...

Amoralitat, incivisme, falta d'ètica, materialisme, esnobisme, insolidaritat, el.litisme, classisme, racisme, sexisme, centralisme...

I allò tant sensat de 'si no ho faig jo, ho farà un altre...'. Apa, vinga, que no ha estat res!

Perdó

• Per haver fet mal, potser més que a ningú altre, a la meva família, amb el meu comportament i la meva actitud, que interpreto que enteneu com a desagraïda i irrespectuosa, entre altres coses. Per fer-vos sentir vergonya aliena. Per la càrrega que suposa haver d'estar constantment a sobre meu, que pel què veig creieu que és necessari. Entenc la vostra ràbia però no la vostra crueltat.
• Per la meva inconsciència i el meu egoïsme en la manera de portar les relacions de parella, per posar-hi un nom. Per malentendre i potser per no haver manifestat prou explícitament una visió liberal del tema, en algunes ocasions.
• Per haver criticat els altres, propers o no, amb lleugeresa i desconsideració.
• Per haver donat les culpes als altres, encara que fos perquè m'enganyava a mi mateixa.

Continuarà...

Rectificacions i matisacions

Sobre comentaris que he fet:

• No, els meus mestres i educadors no m'han manipulat mai, és clar que no. Només volia expressar la meva visió de que alguns d'ells van tenir una forta influència sobre mi. I que en algun cas concret em van portar a pendre decisions, que jo vaig prendre lliurement i que han tingut conseqüències no desitjades, però no per culpa seva, i tant que no.
• No, no penso, en sentit estricte, que certs entorns o organitzacions siguin sectes. Només és una manera de caricaturitzar la impressió, potser errònia, de que en certs casos el seu discurs no arriba fàcilment a sectors massa amplis ni tampoc massa heterogenis. També és cert que no els conec de primera mà i que per tant, potser hauria de callar i no fer un comentari que, sense voler-ho ser, pot resultar ofensiu.

Sobre comentaris provocadors i malintencionats que potser no he rebatut prou fermament:

• No, no admeto de cap de les maneres que es pugui anar pel món amb una visió utilitarista de l'amistat. Ho trobo aberrant dir que és un funcionament que tots tenim però que no ho volem reconèixer.
• Ho reafirmo: per sobre de tot, cal donar oportunitats a la gent. Vinguin d'on vinguin i siguin quines siguin les seves mancances. Encara que això suposi un sobreesforç. No tant sols ho dic perquè sigui políticament correcte, sino perquè ho crec profundament.

Barbaritats

Així que, després de toooot, es tracta del pitjor dels escenaris possibles.

Entenc que em feu tot allò que creieu que jo, d'alguna manera, he fet als altres, però hi ha força coses que se'm escapen, i altres que les trobo passades de voltes.

Estic intentant entendre perquè em mereixo un tracte com aquest. L'autocrítica és força dura i l'arrossego des d'abans que comencés tota la comèdia, però a mi no em sembla que sigui improductiva. Potser no avanço al pas que seria desitjable, però tenint en compte el panorama, vull pensar que vaig superant algun petit esglaó.

També assumeixo clarament que, en general, sóc jo la que he de demanar perdó i no pas al revés. I que en la majoria d'errors i fracassos, en sóc jo l'única responsable i he d'acceptar la meva culpa. Primer l'he hagut d'admetre jo mateixa, i ara em toca, humilment, reconèixer publicament (mai més ben dit!) que l'he espifiada en nombroses ocasions, tant amb els fets com amb les paraules, i esperar que se'm doni, una vegada més, l'oportunitat de rectificar.

Darrerament he participat en alguns divertiments dialèctics que m'han portat, en ocasions, a acceptar o a dir coses que no penso, algunes barbaritats, i altres paraules que, no prou ben explicades, poden portar a malintencionades interpretacions. M'agradaria tenir l'ocasió de reproduir (o sentir altre cop) aquestes converses i poder matisar el que he dit o bé identificar simplement allà on he ficat la gamba. Serà possible? Els detalls, en la propera entrega...